Hola, món!

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!

Muntatge

Eliminat

novetats

He tornat a canviar l’adreça del blog,perdoneu!

 

http://elcaliuverbal.blogspot.com/

La casa nova

He tornat a tindre un somni recurrent.Sovint somnie que ja quan em donen les claus del pis ja estan els mobles posats. Després quan em desperte, pense que encara falta molt per a que això siga realitat. Somniar té eixa ventaja: pots fer que el temps vaja tan ràpid com necessites o per contra pots fer que un fet dure molt de temps.Un temps,que segurament,són minuts,però que són tan intensos que es perd la noció de temps. Ara no pare de veure revistes perquè sincerament no sé ni per on començaré.Sols sé que en ma casa no faltaran certes fotografies. Unes imatges que han immortalitzat un moment especial per a mi i que m’agradaria que m’acompanyaren en les hores de soletat que puc tenir.

Fa un fred espantós.Els peus els tinc com la neu i no gose eixir a passejar a Kena. Estic esperant que vinga Vicent.En quan vinga,em pose el pijama i prepararem el sopar. Ja fa dies que pense en escriure però no se m’ocorre cap cosa interessant per escriure.De fet,el que escric ara…perdoneu-me,és sols per fer-me companyia.No m’agrada escoltar el silenci quan estic sola en casa.Escolte tots els sorollets possibles i ja sabeu com sóc de malpensada. En canvi,quan tinc a algú al costat (concretament a Vicent) el silenci és preciós. Quines coses….

Demà fem vaga.L’ensenyament públic està de vaga,però jo aprofitaré per agilitzar la hipoteca.Sols de pensar que demà he d’anar als bancs,ja m’estic posant malalta. Anar a que et furten…..perquè els bancs,tots són uns lladres…

 

 

p

Bloqueig generalitzat

Estic totalment bloquejada.Acabe de cridar al banc per un dubte que tenia sobre la hipoteca i m’acaben de dir l’import de la lletra.Quina barbaritat!no vos ho dic perquè estic indignada.Amb eixa lletra,podria pagar dos pisos. Si aneu a comprar un pis,prepareu-se!ara si que vaig a demanar el trienni! no vull ni pensar si els interessos comencen a pujar,jo que faré.Imagineu,volia demanar un poc més de diners per comprar quatre coses però passe,em negue.

S’han acabat els capritxets,a fer vida espartana!

I moros,què faré?no sé ni si em podré apuntar!

Xiquets,com de dura és la vida.I els diners,que tot ho mouen…

Estic pensant que els casaments que tinc enguany,el bateig de la meua neboda que està de camí….agrrrrrrrrrrrr AJUDA!

A Rafelet

Crec que ja és la cinquena vegada que òbric el blog per escriure. Finalment, m’he decidit a posar una nova entrada.

En una setmana he tingut dos soterraments. Dimecres el meu iaio ens va deixar. Encara estic en shock perquè tot i que estava malalt,no esperàvem que morira. Ell sempre reviscolava de tot. Com ell deia,tenia més vides que un gat.Hui he anat a casa després del soterrament de la iaia d’Andrea i estava ma mare. Se m’ha trencat el cor,perquè sols estava ella i la gossa Nica. La cadira de mon uelo ja ni està.Sols queden alguns objectes que  recorden a ell. M’he quedat les seues ulleres de sol.Li les van comprar perquè no podia exposar-se al sol,pels medicaments i tot això. Me les posaré i almenys podré comprovar de quina manera ell veia el món. Supose que el voria amb els ulls de l’experiència i de la discreció que el caracteritzaven. Si un tret l’identificava, era la senzillesa. Era una persona molt senzilla,sense complicacions (llevat dels últims mesos que sembla que embogia i deia destrellats,coses de l’edat).

Mai un soroll de cotxe m’havia molestat més que el del dia 1 de febrer;en eixir el taüt de casa i escoltar el motor d’aquell vehicle fúnebre. En aquell moment vaig pensar: ara va de bo. Sembla que mentre el cos sense vida està present, et dona certa tranquil-litat. Però en l’instant que veus que comença a ser cert, que ha mort i que se’n va per no tornar,aleshores venen els records i el sentiment d’impotència. Mon uelo era major,però era mon uelo. Feia molts anys que vivia amb nosaltres i havia compartit tot amb la meua familia. Els moments tristos, els feliços, els calors de l’estiu, el fred i humetat de la platja….tot.

No sé si Sant Pere l’haurà deixat entrar.Sempre li feiem la broma que si es portava mal (els últims mesos que tenia un comportament infantil)no el deixarien entrar. Jo vull pensar que Sant Pere o qui siga,haurà vist el que nosaltres vam vore durant tants anys:la discreció, la senzillesa,les ganes de viure i sobretot el benestar d’estar junts i viure moments en familia.